Excursions a peu per famílies amb nens: D’Estavill al Pont del Diable (Vall Fosca)

A continuació  us explicaré una de les millors excursions a peu per famílies amb nens: la ruta a peu cap al Pont del Diable.

L’excursió a peu pot començar en tres pobles diferents, per això us recomano que trieu el poble de sortida en funció de l’edat dels vostres fills i segons el què estiguin acostumats a caminar.

La sortida des de Senterada és la més dura ja que és la més llarga (8.800Km, anar i tornar) i la que té més desnivell, en canvi la que surt des  d’Estavill té una mica menys de desnivell però quasi la meitat de distància (5.500 km). Pels més petits us recomanaria, però,  anar-hi directament des del poble de la Bastida de Bellera, al qual s’hi pot accedir en cotxe. Suposa tan sols 3,200 km i una mica més de 200 metres de desnivell tan de pujada com de baixada.

Però avui us explicaré la que surt d’Estavill, a la vall Fosca, fins al Pont del Diable.

Estavill-El Pont del Diable-Estavill

El Pont del Diable per Jordi Tutusaus
El Pont del Diable per Jordi Tutusaus

Estavill (1.200 m). Des de l’aparcament d’Estavill, on també hi ha un abeurador  i una font, s’agafa la pista amunt, cap a la dreta, creuant una porta que delimita una granja i en direcció al dipòsit d’aigua que es veu molt a prop.

0.1km-2min-Camí de Sant Genís de Bellera (1.215 m). Sota mateix del dipòsit d’aigua es veu l’entrada del camí que duu a Sant Genís de Bellera i el pont del Diable. Es marxa d’Estavill planejant per arribar als pocs metres a un serrat.

0.3km-4min-Planell de la Serra (1.218 m). Un cop s’arriba al serrat el camí fa un gir de noranta graus a la dreta, direcció oest, i descendeix uns metres cap a la llau dels Plans. Quan s’arriba a la cota 1.175, el camí planeja mantenint l’alçada i voltant un parell de llaus per una solana amb antics conreus i matollars. Quan s’arriba a una roureda jove es comença a baixar cap al barranc del Grau, molt més fondo que els anteriors i molt erosionat.   Aquesta zona de roureda va ser molt explotada per carboners. Moltes famílies van trobar la seva font principal d’ingressos amb el carbó i també dels roures més grans, que venien per fer travesseres per a les vies del tren.

[symple_box color=”yellow” text_align=”left” width=”100%” float=”none”]
[symple_highlight color=”green”]

L’Eugenio, el carboner

La gent de Senterada encara recorda l’Eugenio. L’Eugenio era carboner professional, buscant rouredes i alzinars per fer carboneres, havia recorregut des de la seva Guadalajara natal  fins arribar a la Bastida de Bellera passant per Osca. Allí va comprar una roureda i alzinar i va passar fins als últims dies de la seva vida fent carboneres i vivint al bosc. Sí, sí, ell vivia al bosc en una cabana feta de troncs i rames, des d’on vigilava les seves carboneres. El nét, que viu Senterada, encara recorda  com el pujava a veure el diumenge i li portava tot el menester.

Durant la Guerra Civil, l’Eugenio va arribar a esbrinar que un veí del poble “dels rojos”, s’estava en un amagatall subterrani a la borda de Torres. Ho va arribar a descobrir perquè, mentre vigilava la carbonera, veia que el seu fill entrava sovint a la borda carregat d’avituallaments. Fins i tot va veure com, passat molt de temps, el fill el baixava a coll perquè morís tranquil  a casa.

Famílies senceres es dedicaven a fer carboneres. La dona i els fills ajudaven a tallar la llenya, a transportar-la, a muntar i a vigilar la carbonera. I la feina més pesada i enginyosa era la de vigilar la carbonera, perquè anés bé i el carbó no es cremés. Calia estar amatents una dotzena de dies, amb les seves nits, perquè no es podia deixar ni un moment. Després, aquest carbó es carregava als sarrions.  Cada sarrió portava 60 kg de carbó, i cada animal portava dos sarrions  i amb els matxos es portava cap al poble passant per damunt del pont del Diable cap a la Bastida. Aquest pont, però, era un pas habitual per als traginers, ja que baixant d’aquests poblats vers Senterada era el lloc de pas habitual. Això sí, quan els traginers havien de passar per damunt del pont, ho feien amb els animals deslligats, ja que si haguessin estat lligats en corrua (com anaven en aquells temps quan es portava vuit o deu animals), si un hagués caigut, hauria arrossegat els altres.  Fins i tot, moltes vegades havien de tapar els ulls a les cavalleries i fins i tot algunes persones eren incapaces de travessar-lo.

Ens conten un fet real que li va succeir al Sisco del Peraire de Senterada, traginer d’ofici, que duia la seva corrua de matxos lligats. Sempre, abans de travessar el pont, els deslligava, però aquell dia com molts d’altres es va adormir sobre els animals i just es va despertar abans d’entrar al pont. I tot fent un crit, i com un miracle, es van aturar just abans de passar el pont, salvant-se d’un tràgic final. Més d’un animal s’havia estimbat al fons del barranc.

Francesc Masclans, mestre de l’escola de les Esglésies entre els anys 1927 i 1930, explicava que durant aquests anys s’hi va estimbar en accident un germà del ferrer de les Esglésies fent de traginer, justament al lloc conegut com el salt de la Paula.

[/symple_highlight]
[/symple_box]

1.5km-25min-Barranc del Grau (1.125 m). Es creua el barranc i es puja per l’altre vessant per recuperar alçada i continuar voltant el barranc. Al següent serrat al qual s’arriba és on hi ha Sant Genís de Bellera i la Borda de Torres, ambdues construccions enrunades.

[symple_box color=”yellow” text_align=”left” width=”100%” float=”none”]
[symple_highlight color=”green”]

Arribem a les restes de l’antic monestir de Sant Genís de Bellera , la fundació del qual es degué produir poc abans de l’any 840, en l’època de les fundacions monacals de Lluís el Pietós.

Les construccions identificades com les restes del monestir de Bellera van ser molt afectades

cap als anys vint, quan es van transformar com a corrals per al bestiar. El lloc es coneix com a bordes de Sant Genís o bordes d’en Torres, ja a partir del seu ús com a corrals.

Entre les construccions actuals la nau de l’església és la que s’identifica amb més claredat i la que es conserva en més bon estat de l’obra primitiva.

Als peus de la nau es troba el pòrtic d’accés a l’església, que és el centre de totes les altres construccions actuals: els corrals, els pallers o l’era, i segurament aprofiten una part de les antigues dependències del monestir, fins i tot amb els mateixos murs perimetrals.

[/symple_highlight]
[/symple_box]

1.9km-30min-Sant Genís de Bellera (1.170 m). A l’arribar a les runes cal deixar el camí que es duia per marxar cap a l’esquerra, avall, per voltar les construccions i situar-se al costat sud. Es creuen un antics prats de conreu, sempre mantenint-se a la carena del serrat, fins entrar en una roureda, on es recupera la traça del camí que encara es manté a la carena del serrat. Atenció, però, perquè a poc més de 300 metres el camí fa un gir cap a la dreta, ponent, per deixar la carena i baixar pel vessant cap al fons del barranc de Sant Genís, on es troba el pont del Diable.

2.8km-50minPont del Diable (1.028 m). A l’altra vessant del pont continua el camí cap a Senterada o la Bastida.

[symple_box color=”yellow” text_align=”left” width=”100%” float=”none”]
[symple_highlight color=”green”]

 El pont del Diable va ser construït cap al segle XI, per poder salvar el barranc del Diable que té una profunditat de més de 50 m, i per comunicar l’important monestir de Bellera amb la Bastida de Bellera. És una obra d’enginyeria que causa impressió, sobretot, per la vertiginosa alçada en què es troba assentada.

[/symple_highlight]
[/symple_box]

 

El Pont del Diable Distància:  2.80km anada +2.80km tornada=5.50Km

Temps estimat: 1h40m

Desnivell positiu: +386m

Desnivell negatiu: -385m

Altura màxima: 1220m

Altura mínima: 1028m

Dificultat: No presenta cap dificultat

 [symple_box color=”yellow” text_align=”left” width=”100%” float=”none”]
[symple_highlight color=”green”]

El Pont del Diable per Pep Coll, escriptor

Segons la llegenda, es tracta d’una obra diabòlica, realitzada en una sola nit. Explica la historieta que hi havia una pastora a la Bastida que solia guardar el ramat, per sota mateix del poble, a la vora dreta del barranc de Sant Genís. Un dia, des de l’altre costat, la va cridar un jove pastor, molt elegant, que realment feia goig de veure:

La llegenda del pont del Diable_Vine cap aquí, dona: barreiarem lo bestiar i mos farem companyia!

_Com vos que la travessa, aguesta llauota tan fonda! Que no veus que haria de fer un escamall de més d’una hora de marrada!

_Si et construigués un pont aquí mateix, passarís?_li engegà de sobte el jove.

La pastora, que s’olorava les males intencions d’aquell xicot, li volgué posar la cosa encara més difícil.

_Doncs, és clar que passaré! Pro amb una condició: has de fer el pont aguesta mateixa nit! Antes que cante el gall, ha d’estar dat i beneït!

Aquell mateix dia, així que es va fer fosc, una llobatada de paletes i manobres, dirigits pel jove pastor, acudiren a l’indret més estret de l’engorjat del barranc. Amb una esgarrapada col·locaren una cintra de fusta i uniren ambdues vessants. Després, uns començaren a paredar, mentre altres omplien l’interior de reble. Uns altres acostaven pedres, que els picapedrers, en un obrir i tancar d’ulls enllestien. El jove enginyer no recensava de donar ordres a tot déu, i tots es movien com si tinguessin el diable ficat al cos. Passada la mitjanit, col·locaven ja les pedres de l’arc sobre la cintra.

A la matinada, quan el gall va cantar, el pont ja estava acabat. Llavors però, s’escunçà a passar per allí un monjo del monestir de sant Genís de Bellera. Entenent que aquell pont nou de trinca no podia ser sinó obra del maligne, avançà fins a la meitat del pont i ventà un cop de peu contra l’arcada. Amb la puntada va arrencar una pedra i quedà un forat al bell mig del pont. Llavors féu el senyal de la creu i tots els constructors, precedits per llur enginyer, van colar per aquell esvoranc i desaparegueren a l’abisme, amb una gran flamerada i una forta ferum de sofre.

Aquest forat encara és avui al mig del pont i mai ningú no hi ha pogut fer aguantar cap roc. Diuen que no hi ha cap més pedra al món que hi vagi bé.

Aquesta llegenda ha estat recollida pel Pep Coll (1986). Quan Judes era fadrí i sa mare festejava. Llibres del Mall. Barcelona.

[/symple_highlight]
[/symple_box]

Escolliu la sortida segons el vostre criteri i segur que gaudireu molt en família d’aquest paratge tan sorprenent!

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

You may use these HTML tags and attributes: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>